No és un adéu

És una bogeria.

No sé perquè sempre vull marxar d'aquí, tenint-vos a tots vosaltres... I no tinc paraules, de debò que no sé com agrair tot el que em doneu, tots els moments que compartim i la felicitat que aconsegueixo assolir gràcies a la vostra companyia. 

Ara sí, quan estic escribint aquestes quatre línies, ara sí que sóc una mica conscient del que deixo enrere, el que no tindré al meu costat en sis mesos. El que trobaré a faltar estant tant lluny. Pero pesant-hi bé... tampoc marxo tant trist. Sabeu perquè no? Perquè sé que quan torni aquí estareu, més o menys tal i com us deixo, cuidant-vos els uns dels altres, sent molt i molt feliços. Així que no em preocupa gens deixar-vos, només em sap una mica de greu perdre'm aquest temps de les vostres vides. Per això vull que m'aneu explicant cosetes, igual que faré jo a través d'aquest blog o d'altres maneres.

I crec que ha quedat de sobres explicat el motiu de la foto d'aquesta entrada, tot i que només és un petit resum de tots, però enteneu que ajuntar-vos a tots... és com difícil, poder quan faci 40 anys em feu una festa sorpresa d'aquestes típiques dels 40 i tal, però de moment la foto més "extensa" és aquesta.

Us trobaré a faltar